Aquest diumenge el papa Francesc canonitzarà el papa Joan XXIII, el papa de la bondat, mort el 3 de juny de 1963. Però qui era el papa Roncalli?
A la mort de papa Pius XII, el conclau, reunit a Roma, elegí com a successor el cardenal Roncalli, que prengué el nom de Joan XXIII. En un món difícil i que veia amb suspicàcia tot allò que era religiós, Joan XXIII va ser un aire fresc i nou, que va renovar i donar nova vitalitat a l’Església.
El món havia nascut, en el millor dels casos, d’esquena a l’Església, quan no enfrontada amb ella. Per això l’Església durant el segle XIX havia optat per estar a la defensiva, llançant tot un cúmul d’anatemes contra la modernitat. A més l’Església, arrelada en estructures medievals, amb una sensibilitat de contrareforma, utilitzava un llenguatge inintel·ligible. Els papes i els bisbes no volien vore la transformació ideològica que la revolució industrial dels segles XVIII i XIX havien produït en la societat. Per altra banda, en l’Església hi havia una psicosi de por davant la ciència o davant qualsevol pensament renovador o avançat. Les condicions objectives per a un pensament liberal cristià, eren absents al si de l’Església, sobretot per la vigilància inquisitorial de la Congregació del Sant Ofici. Per això era impensable un acostament de l’Església al món obrer i a la ciència.
A la mort de papa Pius XII, el conclau, reunit a Roma, elegí com a successor el cardenal Roncalli, que prengué el nom de Joan XXIII. En un món difícil i que veia amb suspicàcia tot allò que era religiós, Joan XXIII va ser un aire fresc i nou, que va renovar i donar nova vitalitat a l’Església.
El món havia nascut, en el millor dels casos, d’esquena a l’Església, quan no enfrontada amb ella. Per això l’Església durant el segle XIX havia optat per estar a la defensiva, llançant tot un cúmul d’anatemes contra la modernitat. A més l’Església, arrelada en estructures medievals, amb una sensibilitat de contrareforma, utilitzava un llenguatge inintel·ligible. Els papes i els bisbes no volien vore la transformació ideològica que la revolució industrial dels segles XVIII i XIX havien produït en la societat. Per altra banda, en l’Església hi havia una psicosi de por davant la ciència o davant qualsevol pensament renovador o avançat. Les condicions objectives per a un pensament liberal cristià, eren absents al si de l’Església, sobretot per la vigilància inquisitorial de la Congregació del Sant Ofici. Per això era impensable un acostament de l’Església al món obrer i a la ciència.
Enmig d’aquesta situació realment conflictiva, Joan XXIII va ser un home obert i lliure, lector de Bernanos, Mauriac, Mallarmé i Malraux, va arribar a dir del Sant Ofici: “és la meua corona d’espines”. I és que el papa Roncalli, que va ser un home ple de la bondat de Déu, portava en el seu cor la senzillesa i l’alegria de les benaurances.
Angelo Giuseppe Roncalli va nàixer el 25 de novembre de 1881 a Sotto il Monte, molt a prop de Bèrgam. Va entrar al seminari quan tenia 11 anys, i va ser ordenat capellà el 1904 i professor d’Apologètica i d’Història Eclesiàstica al Seminari de Bèrgam en plena crisi antimodernista. Un amic seu, Giuseppe Moioli va haver d’abandonar la seua càtedra de Sagrada Escriptura, acusat de modernista i alguns fanàtics van arribar a sospitar també de Roncalli.
Fou secretari del bisbe Radini-Tedeschi i posteriorment, el 1925 va ser nomenat Visitador Apostòlic de Bulgària, primer i després de Turquia i de Grècia. Allí, enmig de dificultats, va ser sempre un home de pau i de diàleg i va fer seu el lema de sant Gregori el Gran: “vore-ho tot, dissimular moltes coses i corregir-ne poques”. En la seua missió pastoral, no va ser mai un enemic, ni un diplomàtic astut, ni un imperialista espiritual com havien pensat d’ell al principi. És d’aquesta manera que va saber ser un home que construïa ponts de diàleg i d’entesa i tirava per terra els murs de divisió i d’enfrontaments. Va salvar durant la II Guerra mundial, milers de jueus que estaven perseguits pels nazis. Roncalli , home d’una gran humanitat, en el seu temps de nunci a Turquia, va ser un clar defensor dels Drets Humans i en particular dels jueus perseguits pel nazisme. Per mitjà del correu vaticà, Roncalli envià a l’arquebisbe de Budapest, Ángelo Rotta, milers de “certificats d’immigració” a Palestina, a favor dels jueus hongaresos. Una segona iniciativa de Roncalli, va ser la dels “baptismes de conveniència”, un audaç invent seu que vorejava la il·legalitat respecte el Dret Canònic. Però en aquell moment no hi havia límits davant la urgència per salvar multituds condemnades a les cambres de gas. Així, 80000 jueus obtingueren certificats baptismals que no els comprometies definitivament, però que els nazis, en les seues arbitràries construccions teòriques, reconeixien com una credencial que els permetia eixir del país.
El 1944 va ser nomenat Nunci del Vaticà a París, enmig d’un ambient complicat entre el govern de De Gaulle i els bisbes francesos, col·laboracionistes del Règim de Petain. Roncalli, de seguida va establir amistat amb persones “políticament no correctes” i amb polítics d’esquerra, com el socialista Auriol o l’anticlerical Edouard Herriot. Roncalli havia dit més d’una vegada: “em trobe millor entre ateus i comunistes, que entre alguns catòlics fanàtics i fonamentalistes”. El seu caràcter afable, ple de simpatia i de simplicitat, afavoria el contacte amb tothom. Finalment el 1953, en deixar la nunciatura a París fou nomenat cardenal i Patriarca de Venècia.
Però va ser el 1958, quan el conclau que buscava un papa de transició, va escollir al cardenal Roncalli, amb 77 anys, per succeir a Pius XII. La seua presència al Vaticà, de seguida es va fer notar: no li agradava menjar sol com manava el protocol, eixia a visitar presons, hospitals i parròquies i amb el seu caràcter obert i simpàtic va conquerir no solament l’Església, sinó també el món. Fins i tot els allunyats de la fe, veien al papa Roncalli amb simpatia, perquè era un papa diferent dels altres, amb una gran humanitat, més senzill, allunyat de condemnes, acollidor de tots, creients i no creients.
El papa Joan, en un primer moment, va entusiasmar els monsenyors de la Cúria, que esperaven un home piadós, sense massa conviccions teològiques, gris, conformista i i bon pastor. semblava que era com una estampa popular , entre sentimental i edificant, un home de família humil, simpàtic i amable. Però en els cinc anys del seu pontificat, Joan XXIII va tirar per terra eixa “bella” imatge, tan ingènua com falsa, apareixent l’autèntica i desbordant personalitat del papa Roncalli: un home de frontera i de renovació!!
Joan XXIII, el papa de la bondat
Però el que va marcar la vida del papa Joan XXIII, va ser la convocatòria del Concili Ecumènic Vaticà II, només tres mesos després de ser elegit. El 25 de gener de 1959, a la Basílica de Sant Pau Extramurs, el papa Roncalli, davant la sorpresa i la por de la Cúria, va anunciar la seua decisió de convocar un sínode diocesà a Roma, un Concili i posar al dia el Codi de Dret Canònic. L’originalitat de Joan XXIII va ser que, així com Pius XII i els cardenals Ottaviani i Ruffini volien un Concili que davant els errors dogmàtics i morals condemnara amb anatema aquells que pensaren diferent, el papa Roncalli volia un Concili obert a la inspiració de l’Esperit Sant, sense condemnes, ni exclusions.
Amb penes i treballs, finalment arribà el dia de la inauguració, l’11 d’octubre de 1962. Prop de 2500 bisbes, teòlegs (Rahner, Congar, De Lubac, Danielou) i convidats de les altres Església cristianes, van assistir a la magna celebració. El papa escrivia uns dies abans de la inauguració: “Després de tres anys de preparació, laboriosa certament, però també feliç i tranquil·la, ja estem al peu de la muntanya. Que el Senyor ens guie per portar-ho tot a bon terme”. Aquella mateixa nit, encara que cansat per la llarga celebració del matí, el papa va saludar a la gran quantitat de gent que omplia la plaça de Sant Pere, amb un discurs improvisat, però amb paraules que li eixien del cor: “La lluna ha eixit a vore aquest espectacle tan bonic. És que hui hem acabat una gran jornada de pau. Sí de pau...continuem estimant-nos. Quan torneu a casa, vos trobareu als xiquets. Feu-los una carícia i digueu-los : aquesta és la carícia del Papa. Tingueu per a qui sofreix una paraula de consol. El Papa està amb els seus fills especialment en les hores de tristesa i d’amargor”.
El 1961 Joan XXIII va publicar l’encíclica Mater et magistra, i el 1963 la Pacem in terris, un document que per primera vegada en la història s’adreçava a “ tots els hòmens de bona voluntat”.
Fruit del seu esperit obert i dialogant, i del seu compromís per la pau, Joan XXIII va rebre al Vaticà la filla de Nikita Kruschev i al seu marit, que era el director del diari soviètic “Izvestia”. El papa sempre va tindre el seu cor obert a tots. I perquè volia que l’Església no fóra “un museu arqueològic que hem de conservar, sinó un jardí obert”, va afavorir l’aggiornamento i la vitalitat de les comunitats cristianes. El papa Joan XXIII que es lamentava d’aquells “profetes de la desgràcia que només veuen calamitats” i que preferia utilitzar “el remei de la misericòrdia abans que el de la severitat”, amb el seu optimisme i la seua senzillesa, va representar per a l’Església un aire fresc i nou.
Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, “Joan XXIII ha deixat un gran record en l’Església perquè amb la seua manera de fer, transparentava la bondat de Déu”.
Joan XXIII, el papa de la bondat i del somriure, el papa senzill i bo, que serà canonitzat aquest diumenge, va buscar camins d’unitat i de llibertat, i va ser una primavera per a l’Esglesia, ja que amb el seu pontificat va fer nàixer un nou Pentecostès.
Fruit del seu esperit obert i dialogant, i del seu compromís per la pau, Joan XXIII va rebre al Vaticà la filla de Nikita Kruschev i al seu marit, que era el director del diari soviètic “Izvestia”. El papa sempre va tindre el seu cor obert a tots. I perquè volia que l’Església no fóra “un museu arqueològic que hem de conservar, sinó un jardí obert”, va afavorir l’aggiornamento i la vitalitat de les comunitats cristianes. El papa Joan XXIII que es lamentava d’aquells “profetes de la desgràcia que només veuen calamitats” i que preferia utilitzar “el remei de la misericòrdia abans que el de la severitat”, amb el seu optimisme i la seua senzillesa, va representar per a l’Església un aire fresc i nou.
Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, “Joan XXIII ha deixat un gran record en l’Església perquè amb la seua manera de fer, transparentava la bondat de Déu”.
Joan XXIII, el papa de la bondat i del somriure, el papa senzill i bo, que serà canonitzat aquest diumenge, va buscar camins d’unitat i de llibertat, i va ser una primavera per a l’Esglesia, ja que amb el seu pontificat va fer nàixer un nou Pentecostès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada