El cardenal Narcís Jubany (SAÓ, JULIOL-AGOST 2013)

Nascut el 12 d’agost de 1913, ara fa 100 anys, a Santa Coloma de Farners, al si d’una família humil, Narcís Jubany i Arnau va estudiar al seminari de Barcelona. Ordenat prevere el 30 de juliol de 1939 i destinat de vicari a Piera, aviat fou enviat a ampliar estudis a la Universitat de Comillas, on obtingué el doctorat en Dret Canònic. Posteriorment a la Universitat Gregoriana de Roma, es doctorà en Teologia. Va ser professor de Dret Canònic al Seminari de Barcelona, viceconsiliari dels Jóvens d’Acció Catòlica i consiliari de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes.

Canonge de la catedral de Barcelona, el 24 de novembre de 1955 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona (amb l’arquebisbe Modrego) i el 1964 bisbe de Girona, on va desplegar una gran activitat, sobretot en la renovació pastoral i litúrgica. Va participar activament en el Concili Vaticà II, amb algunes intervencions seues que van ser decisives en el grup dels pares conciliars progressistes i va tindre problemes amb les autoritats franquistes, sobretot per les seues paraules en català, a la festa de Corpus de 1969.

A finals de 1971 fou nomenat arquebisbe de Barcelona, per substituir a D. Marcelo González, després de la campanya “Volem bisbes catalans”. Va ser creat cardenal pel papa Pau VIè el 5 de març de 1973. El 23 de març de 1990 se li va acceptar la dimissió de la seu barcelonina, que va ocupar el bisbe Ricard Mª Carles.

Els seus contactes amb bisbes d’altres països, li van donar una visió oberta i ecumènica de l’Església i amb Tarancon, va tindre un paper clau durant la Transició. El cardenal Juabany, de línia clarament montiniana, va participar en la redacció del document de l’episcopat català, “Arrels cristianes de Catalunya”, de 1985. A més, va crear a Barcelona la Universitat Ramon Llull.

Bisbe plenament conciliar, Jubany afirmava que “l’allunyament de l’Església en relació amb el franquisme, va ser possible gràcies al Vaticà II”. Durant les sessions del Concili, el bisbe Jubany va apostar clarament per l’aggiornamento. En una intervenció seua a l’aula conciliar el 15 d’octubre de 1963, el bisbe Narcís defensà en nom de dotze bisbes espanyols la col·legialitat episcopal de l’Església: “L’estructura jeràrquica és primacial i col·legial alhora, des del punt de vista teològic i jurídic”. Això va causar una gran indignació en la major part de l’episcopat espanyols, profundament franquista. Anys més tard, el cardenal Jubany recordava que en eixir de l’aula conciliar, “els nostres germans en l’episcopat s’esforçaven en saber quins eren aquells bisbes traïdors”.   

Home entranyable, molt intel·ligent i dialogant amb totes les sensibilitats de l’arquebisbat de Barcelona, el cardenal Jubany, un home brillant, tenia una notable formació jurídica (com a bon canonista) però revestida d’una gran humanitat. Per això es queixava del fet que “el Dret Canònic alguna vegada ha fet mal a la gent”.

El cardenal Jubany va patir molt, pel fet que tenia un ideal d’una Església més democràtica i més sensible als problemes de la societat. Recolzà els capellans obrers des suburbis i fins i tot pagà algunes multes que els imposava el franquisme.

La seua saviesa i la seua prudència van deixar una forta empremta en l’Església de Barcelona. A més, sabia confiar en els altres, fins al punt que deia: “Jo no sé de tot”.

El canonge Josep Mª Martí Bonet, recordava que el cardenal Jubany i ell mateix, es reunien cada mes amb el cardenal Tarancon i el P. Martín Patino (en un lloc discret) per perfilar unes línies d’actuació conjuntes.

Com ha dit el canonge Martí Bonet, el cardenal Jubany “sabia mirar als ulls” i “amb una actitud sinodal, col·laborava i confiava amb capellans, religiosos i laics”.

En els seus 18 anys com a arquebisbe de Barcelona, va recuperar el ministeri del diaconat permanent (restablert i renovat pel Vaticà II) i va convocar el 1981, l’Assemblea Diocesana, per dialogar entre les diverses maneres de pensar, sobre la problemàtica de l’Església.

Va morir el 26 de desembre de 1996, després d’haver viscut els últims anys de la seua vida, d’una manera senzilla, a la residència dels germans Camils de la ciutat Comtal.

PD: La fotografia que acompanya el text és del cardenal Jubany i jo mateix.