Emili Marín: un homenot del País Valencià (01/04/2024)

La nit de Pasqua, l’amic Emili Marín ens ha deixat per passar a la casa del Pare. Després d’una llarga i fecunda vida al servei de l’Evangeli, aquest capellà que va estimar i defensar la nostra llengua, ha viscut la seua Pasqua. Nascut a Alcoi el 1941, Emili Marín ha mort als 83 anys, a la residència Betània, per a sacerdots, a Quart de Poblet.

El divendres 28 d’octubre de 2016, amb el govern progressista de Compromís i del PSOE, l’amic Emili Marín rebia l’homenatge de l’ajuntament de València, que el declarà fill adoptiu del Cap i Casal del País Valencià. Ben merescudament, Emili Marín, capellà, escriptor i tantes coses més, rebia aquest guardó amb humilitat i senzillesa, per part de l’ajuntament de la ciutat de València.

 Vaig conèixer Emili fa molt de temps, per l’amistat que ell tenia amb mon pare. També pels seus assidus viatges a Montserrat, on cada any, ell, amb d’altres valencians, passaven ací la setmana de Pasqua.

Va ser ell mateix qui a finals de 2007 em telefonà a Montserrat, per “fitxar-me” com a col·laborador de la revista Saó. Una altra data que recorde d’Emili va ser el 19 d’agost de 2010, el dia que mon pare complí 100 anys, quan ell, amb uns altres amics vingueren a la Platja de Piles per celebrar el centenari del naixement de mon pare.

Emili J. Marín i Soriano va nàixer a Alcoi el 14 d’abril de 1941 al si d’una família molt senzilla. Son pare va estar tancat a la presó pel fet d’haver estat republicà. Emili estudià al col·legi dels salesians i als dotze anys començà a treballa al despatx d’una empresa tèxtil. Als tretze anys entrà al Seminari de Montcada, “sense que hi haja cap rastre en la meua vida que contradiga la decisió presa”, com deia ell mateix. El Seminari va ser per a Emili un lloc “meravellós”, en el qual va poder desenrotllar una vida esportiva (ja que jugava al futbol molt bé) i artística. També va fer teatre, amb un muntatge d’Antígona i de Hamlet. Aficionat al cinema, Emili fruïa amb les pel·lícules d’aquella època, encara que “quan apareixien escenes afectuoses les tapaven, la qual cosa provocava el riure en els seminaristes”.

Emili va acabar la carrera eclesiàstica, gràcies a una beca, al Col·legi Sant Tomàs de Villanueva de València, un “autèntic regal”, com reconeix ell mateix, ja que en aquell centre va poder conèixer persones excepcionals, com mossèn Josep Espasa, Joan Fuster, Vicent Ventura o Raimon. Va ser en contacte amb aquests homenots de la nostra cultura, que Emili Marín va poder descobrir i desenrotllar “la meua consciència nacionalista”.

Ordenat capellà als vint-i-quatre anys, son pare li va retre homenatge assistint per primera vegada en la seua vida a l’església, on Emili va celebrar la seua primera missa. La seua mare, com deia Emili, irònicament, “en solidaritat amb mi, es va fer beata”.

El Concili Vaticà II (1962-1965) va ser decisiu en Emili, ja que aquest esdeveniment va reforçar la seua vida de fe. El 2001 va obtindre la llicenciatura en Teologia Moral a Barcelona.

La primera parròquia on va ser destinat va ser Castelló de la Ribera i després, va ser destinat a Pedralba, la Pobla de Farnals, el col·legi Sant Francesc Xavier del Tribunal de Menors, la Fonteta de Sant Lluís i a Barcelona, durant el temps que va estar fent la llicenciatura en Teologia, també va col·laborar pastoralment. Va ser també delegat d’Emigració, i malgrat les dificultats de visió que tenia, fins i tot va col·laborar en la parròquia del Bon Pastor, a València, fins que hagué de passar a viure a la residència sacerdotal del carrer de Trinquet de Cavallers i finalment a la residència Betània, a Quart de Poblet. Company i veí d’habitació a la residència Betània d’Alexandre Alapont, sempre que parlava amb aquest alcudià, em donava records d’Emili i jo li deia a Alexandre que també saludara de la meua part l’antic director de Saó, que em va fitxar com a col·laborador.

A més del seu treball pastoral com a prevere, Emili sempre va estar en contacte amb el món de la cultura. Per això va ser membre del Consell Valencià de Cultura (en substitució de Joan Fuster), entre 1993 i 1998. Durant el seu temps en el CVC, Emili va coordinar els llibres dedicats al cardenal Tarancon i al canonge Espasa.

Emili va tindre un paper destacat en el naixement de Saó, com a fundador d’aquesta revista, de la qual va ser el seu director entre els anys 1987 i 1998. A més, va estar dotze anys en el Consell Redactor de Teatres, va ser coordinador del Cicle Cultural de la Caixa de Torrent i director de l’únic curs que s’ha fet de Teologia de l’Alliberament a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, en el qual van participar personalitats com Joan Nebot, Pedro Blat, Martínez Dousel o González Faus. En la seua faceta periodística, Emili va realitzar més de sis-centes entrevistes a diversos personatges, entre ells Gorbatxov, Irene Paps o Ernesto Cardenal.

Emili Marín va ser també el director de la col·lecció “Tresors de la Fe”, que va publicar els volums: “Josep Espasa i Signes”, “Vicente Enrique Tarancon. Cardenal de l’Església”, “Josep Lluís Bausset i Ciscar. El darrer maulet”, “Julián Álvarez. Director de Càritas. Un bon home”, i “Ovidi Montllor. El cantant de l’Alcoià”. L’1 de juny de 2015, a l’edifici històric de la Universitat de València, vaig tindre el goig de compartir amb Emili, la presentació del llibre sobre mon pare, que ell havia coordinat.

La personalitat d’Emili és ben explícita en l’excel·lent entrevista que l’amic Francesc Viadel li va fer per a la revista Serra d’Or.

Apassionat per la cultura, Emili Marín va donar la seua important biblioteca a l’Ajuntament de la Pobla de Farnals, que es va fer càrrec de l’edició d’un llibre sobre aquest homenot del País Valencià.

Emili Marín era una persona lúcida i entusiasta, un home irònic i ple de bondat. Amic dels seus amics, el seu bon humor i el seu gran amor per Déu, pel País Valencià i per la nostra gent, el van fer ben mereixedor d’aquest guardó que, ben merescudament, li atorgà l’Ajuntament de València el 2016.

Espere que l’Església del País Valencià faça un merescut homenatge a aquest homenot, ja que sovint (i desgraciadament), els bisbes del nostre País es miren amb recel aquells preveres que consideren heterodoxos i que per això mateix estan a les perifèries del nostre món. Tant de bo que Emili, des del cel, ajude els bisbes valencians a fer possible la inculturació de la nostra Església en la realitat lingüística del País Valencià. i tant de bo els capellans i els bisbes valencians imiten la valentia i el compromís d’Emili per afavorir i defensar la nostra llengua a l’Església.

Capellà, escriptor, teòleg, periodista i home d’una gran bondat, Emili Marín, ha estat un servidor bo i fidel, i per això mateix ja haurà entrat al goig del Déu que l’ha estimat des de sempre.

És sarcàstic que el president de la Generalitat del País Valencià, Carlos Mazon, haja dit a les xarxes socials, que trobarà a faltar “la sabiduría” d’Emili, que ens deixa “como gran legado suyo, unir valores y crear puentes entre la Sociedad valenciana”, quan precisament el president Mazon i el seu govern està trencant els ponts de convivència i de concòrdia, atacant i destrossant la llengua que Emili va defensar i utilitzar tota la seua vida.

Com ha dit l’actual director de Saó, Vicent Boscà, Emili va ser una persona “imprescindible” i un capellà “compromès amb l’Església, la cultura i el nostre país”.

Tant de bo, des del cel, l’amic Emili faça que els nostres bisbes i capellans arriben a descobrir (i a comprendre) la importància pastoral (i cultural) de la nostra llengua en les celebracions litúrgiques. I tant de bo, torne a repetir-ho, Emili siga un exemple per als preveres del nostre país, perquè arriben a arrelar l’Evangeli en la llengua dels valencians.

Amén.

Jo estic amb l’arquebisbe Benavent (CASTELLÓ NOTÍCIES, 10/04/2024)

I per això, davant els atacs que està rebent per la dreta antivalenciana per la seua posta pel valencià, vull  mostrar-li a l’arquebisbe el meu suport i el meu encoratjament.

I ho faig, recuperant el dictamen que, el 1975 van donar a conèixer els membres de la Real Academia Española i de la Real Academia de la Historia, amb motiu de la controvèrsia intencionada (com la que ara s’està produint contra l’arquebisbe), provocada per interessos polítics per uns “pseudo-escriptors” (que abans havien defensat la unitat de la nostra llengua) i per un diari reaccionari del Cap i Casal del País Valencià.

I és que, com feien els ajuntaments i les diputacions franquistes, també els governs del PP al País Valencià, des del 1995 fins al 2015, amb els presidents Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, s’obstinaven a negar, irracionalment, la unitat de la llengua catalana. Ara, de nou, repetint els absurds esquemes dels presidents Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Paco Camps i Alberto Fabra, el govern de la Generalitat del País Valencià, presidit pel senyor Mazón i recolzat per VOX (d’una manera irracional i sense cap fonament científic), torna a negar la unitat de la nostra llengua. I a més, els sectors mes involucionistes de la societat, ataquen l’arquebisbe de València. Per això, per a tots aquells que intoxiquen amb mentides i falsedats i que amb hipocresia manipulen el poble, vull reproduir els fragments més importants del dictamen que el 1975 elaborà La RAE i la RAH.

En el seu text, els membres de l’Academia Española i els de l’Academia de la Historia, s’estranyaven de “la controversia  en la prensa valenciana” (i tots sabem a quin diari del Cap i Casal feia referència aquest informe), “sobre el origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano”, un afer “científicamente aclarado desde hace años”. Per això els membres de la RAE i els de la RAH, afirmaven: “Deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudios de las lenguas románicas, que el “valenciano” es una variante dialectal del catalán”. Així de clar i de rotund!

Als membres de la RAE i de la RAH (com també actualment a tots els estudiosos de la llengua), els causava “sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun ásperamente impugnado por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro”.

El dictamen continuava així: “Tras esas posiciones negativas se ocultan  consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia”. I és que, “es culturalmente aberrante todo intento (como el que contemplamos), de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual, el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante”.

L’informe no el signava un torero que ara fa de conseller de Cultura, sinó els acadèmics Dámaso Alonso, president de la Real Academia de la Lengua i Jesús Pabón, president de la Real Academia de la Historia, a més dels escriptors Emilio Alarcos, Vicente Aleixandre, Alonso Zamora, Fernando Lázaro, Salvador de Madariaga, Pedro Laín Entralgo, Jose Mª Pemán, Miguel Delibes, Antonio Buero Vallejo, Luis Rosales, Miquel Batllori i Camilo José Cela, entre d’altres. Uns dies després, el cardenal Tarancon, membre de la Real  Academia de la Historia, escrivia: “Firmo con mucho gusto el documento presentado por mis compañeros de Academia. No comprendo cómo se puede defender la postura contraria”.

El president de la Generalitat del País Valencià i els seus consellers, (i sobretot el conseller torero), fan el ridícul atiant el secessionisme lingüístic i actuant, no amb el cap sinó amb les vísceres, per tal de manipular i enganyar el nostre poble. Fan el mateix ridícul que si defensaren que la terra és plana o negaren la llei de la gravetat. Que tot podria ser, en un govern d’analfabets que menyspreen la nostra llengua i on fins i tot, VOX nega el canvi climàtic.

¿Què podem esperar d’un PP (lligat de mans i peus per VOX), en matèria de cultura, quan fa uns anys el conseller Font de Mora va tindre l’absurda idea que a les escoles s’d’impartira l’assignatura, “Educació per a la ciutadania” en anglès? El mateix conseller va voler introduir a l’ensenyament, l’assignatura del Xinés mandarí!! I encara, el mateix conseller va interrompre una sessió de l’Acadèmia de la Llengua (com a comissari polític que era), per pressionar els acadèmics perquè no aprovaren un text sobre la unitat de la llengua. Què podem esperar d’un partit d’analfabets?

El mateix ridícul (pel secessionisme lingüístic) fan els membres de la Real Academia de Cultura Valenciana, que en la seua irracionalitat, han acusat l’arquebisbe de València (per la seua aposta pel valencià, tot i que tímida), de “catalanitzar los Evangelios”, degut a la publicació del llibret, “Evangeli per a cada dia”, editat per l“Arzobispado de Valencia”. Els membres de la RACV han demanat a l’arquebisbe Benavent, que utilitze el “valenciano de la calle” i el “valenciano auténtico”. Però quin és el valencià “auténtico”? El que parlen a Morella, a Elx, o a Ontinyent? O el que parlen els veïns de Vinaròs o els de Dénia? ¿I per què els membres de la RACV no s’atreveixen a demanar a l’arquebisbe que utilitze el castellà del carrer i pel contrari respecten el castellà normatiu? Per posar només un exemple: el Salm 119 parla de la “retama”. Quin castellanoparlant sap què és la retama? I ningú no protesta perquè aquesta paraula aparega a la litúrgia. Per no dir altres paraules que no s’utilitzen normalment (i que no són del castellà de la “calle”), però que són correctes i s’utilitzen en discursos i conferències, com astado, asta, cancerbero, inmarcesible, melifluo, núbil, vagido, zaino, lazareto, zozobrar, Gándara, kilopondio, parusía…. Aquestes paraules castellanes, totalment correctes, no són del castellà del carrer, però no per això són atacades per la RACV.

Si tenim en compte que hi ha molta gent que no ha estudiat la nostra llengua, és normal que no conega paraules en valencià totalment correctes. Encara més, paraules que eren habituals fa un temps, ara algun d’aquests membres de la RACV les trobaran “incorrectes” i “catalanes”, pel fet que hem castellanitzat el valencià. Per exemple hem substituït el rovell de l’ou per la yema. L’aixeta pel grifo. La fusta per la madera. Ja no diem les escates del peix, sinó les escames. No diem que un ferro està rovellat sinó oxidat. Poques persones saben ja que és un albat o un aljub. I així tantes i tantes paraules en valencià que hem deixat morir i les hem substituïdes per castellanismes. ¿Per què els Evangelis en “andalús”, no contenen les paraules de la parla col·loquial? ¿Per què uns Evangelis a Cadis i uns a Salamanca, tenen la mateixa versió i no estan escrits amb el castellà de la “calle”, com volen que estiguin escrits els Evangelis en valencià de la “calle”?

S’imaginen els membres de la RACV que el rei en el seu discursos utilitzara el castellà de la “calle”?

Els membres de la RACV han dit que estaven més a gust amb el cardenal Cañizares que amb l’arquebisbe Benavent. És evident que estaven més a gust amb Cañizares, ja que l’anterior arquebisbe de València feia tota la litúrgia en castellà, marginant per complet el valencià. I això és el que vol la RACV! La desaparició del valencià.

I és que l’objectiu d’aquells que ataquen el valencià (disfressant-se de defensors de la llengua, però sense utilitzar-la mai), és acabar amb el valencià.

Els membres de la RACV creuen que a Zamora i a Bogotà parlen llengües diferents? I per què s’obstinen (irracionalment) a negar la unitat de la llengua que parlem a Vic, Maó, Alcampell i a Alcoi? No és prou clar el dictamen de la RAE i de la RAH?

Per altra part, els membres de la RACV que sempre s’han mostrat partidaris de la legalitat, haurien de recordar que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’òrgan estatutari que té les competències en matèria lingüística i no quatre aficionats que en compte de construir i dialogar, acusen i destrueixen. Perquè és una vergonya i una immoralitat que els membres de la RACV acusen l’arquebisbe Benavent de “catalanitzar” l’Evangeli!

Quan l’arquebisbe de València està introduint el valencià a la litúrgia, és perquè sap que, desgraciadament, el valencià continua marginat al si de l’Església. De fet, i segons m’ha comentat un bon amic, ni el funeral d’Emili Marín es va fer íntegrament en valencià, ja que ni el cànon de la missa ni l’Evangeli es van fer en valencià, sinó en castellà, pel fet que a la parròquia de Quart de Poblet no tenien ni el Llibre del Poble de Déu, ni els leccionaris provisionals, ni molt menys el Missal Romà en valencià, encara per aprovar. Però la missa no es va fer en el castellà de la “calle”, sinó en un castellà normatiu. Com volem que l’Església (com fa l’arquebisbe Benavent) utilitze un valencià normatiu. I no com defensen tota una colla  d’analfabets (que no és cap insult), que volen que s’utilitze el valencià de la “calle”. Als membres de la RACV els aniria molt bé llegir els sermons en valencià de Sant Vicent Ferrer o la Vita Christi de Sor Isabel de Villena. I també els aniria molt bé anar a Aitona, Alcarràs, Riner, Tortosa o Balaguer i “descobrir” (oh miracle!) que entenen els habitants d’aquests pobles sense necessitat d’un diccionari. Seran capaços els aficionats de la RACV de desautoritzar el dictamen dels membres de la RAE i de la RAH?

Tan respectuosos que diuen que són amb les resolucions judicials, els membres de la RACV haurien de recordar que el 5 d’abril de 2006, el Tribunal Suprem ratificà la unitat de la nostra llengua. Va ser el Suprem que va anul·lar una ordre de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat del País Valencià del 1995 (en mans del PP), que derogava una sèrie d’articles pels quals se suprimia la convalidació dels certificats de coneixement de valencià per la Junta Qualificadora, amb els certificats de coneixement de català dels organismes català i balear. La sentència assenyalava “que la unitat lingüística que conformen el valencià i el català, té un importantíssim reconeixement en el camp científic i acadèmic” (La Veu del País Valencià, 5 d’abril de 2024). Per tant, la Justícia reconeixia la unitat lingüística, que quatre indocumentats volen trencar.  Però com deia Jesús, no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure (Jo 9:1ss).

Crec que seria bo que la Conferència Episcopal Espanyola, la Conferència Episcopal Tarraconense i també els bisbes de les Balears, eixiren en defensa de l’arquebisbe Benavent, perquè no se sentira sol, amenaçat com està per aquests llops indocumentats, que només tenen un objectiu: atacar i fer desaparèixer de la nostra societat, el valencià. Com també haurien de mostrar el seu suport a l’arquebisbe de València, el Seminari de Montcada i el Seminari Menor de Xàtiva, els col·legis Sant Tomàs de Villanueva i el Patriarca, el Consell Presbiteral i el Consell Pastoral, els Vicaris Episcopals, el Fòrum Cristianisme i Món d’avui i el Grup Cristià del Dissabte. I encara, els Consells Pastorals de les parròquies de la diòcesis i no cal dir, el capellans (una minoria, certament) que estan a favor del valencià a l’Església. Així com els ordes religiosos, començant pel delegat de la vida consagrada, el P. Martí Gelabert. Seria una bona manera de manifestar la comunió i l’estima fraterna pel nostre arquebisbe, atacat injustament pel sector més intransigent de la societat valenciana, representat pel PP i VOX.

Però no només hauria de ser l’estament eclesiàstic que defensara l’arquebisbe Benavent, sinó també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Valencià de Cultura o la rectora de la Universitat de València i el rector de la Universitat Politècnica de València. I encara, les revistes ((en paper i en digital), Saó, Religión Digital, La Veu del País Valencià, Castelló Notícies, Flama, Catalunya Religió, Foc Nou, Cresol, Camacuc, Buris-ana, Vila-Web, El Temps….unes publicacions, algunes de les quals, amenaçades per la inquisició PP-VOX. I per què no? També el PSPV, Compromís, Esquerra Unida, Podem, les falles, els Amics del Corpus, el Gremi de Campaners….I fins tot el diari Levante EMV i la premsa comarcal. Es tracta de defensar la veritat i la ciència, que promou l’arquebisbe Enric, davant la barbàrie dels qui pretenen destrossar i eradicar el valencià de l’Església i de la societat, que és l’objectiu dels consellers i del mateix president Mazon, que mai no utilitzen el valencià.

El correu on podeu enviar el vostre suport a l’arquebisbe de València, és el següent: archivalencia@archivalencia.org

També podeu mostrar el vostre suport a l’arquebisbe Enrique, amb un correu adreçat a la Conferència Episcopal Espanyola (info@conferenciaepiscopal.es) i a la Nunciatura Apostòlica: (nunap@nunciaturapostolica.es).

Per això, jo també estic amb l’arquebisbe Benavent (Vilaweb, 7 d’abril de 2024).

El bisbe Enrique Angelelli, màrtir de la justícia (Catalunya Religió, 28/03/2024)

 Aquest 2024 commemorem el 75è aniversari de l’ordenació presbiteral del bisbe màrtir Enrique Angelelli. I és coincidint amb aquesta commemoració, que ha aparegut un llibre, amb el pròleg del papa Francesc, que aplega les homilies que aquest bisbe argentí va fer del 1968 al 1976. En el pròleg del llibre, el papa Francesc afirma: “No crec que Angelelli fora un heroi, sinó un veritable màrtir i això ho ha reconegut l’Església”. Per això el bisbe Angelelli va ser beatificat a l’Argentina el 27 d’abril de 2019.  

Enrique Angelelli va ser un pastor que es va encarnar en el sofriment i en l’esperança dels més desvalguts. L’assassinat del bisbe Angelelli va tindre lloc el 4 d’agost de 1976, mentre viatjava en una camioneta des de Chamical a La Rioja. Aquell assassinat, del qual ara s’acusa l’excap del Tercer Cos de l’Exèrcit, va ser camuflat pel govern de la dictadura argentina com un accident de tràfic.

Angelelli nascut a Còrdova el 17 de juliol de 1923, va ser ordenat prevere a Roma, el 1949. De retorn a l’Argentina, treballà amb la Joventut Obrera Catòlica i la Joventut Universitària Catòlica.

El 1961, el papa Joan XXIII el va nomenar bisbe auxiliar de Còrdova i com a tal va participar al Concili Vaticà II (1962-1965). La seua fidelitat a l’Evangeli i la renovació conciliar que el bisbe Angelelli portà al bisbat, eren com l’aigua fresca en un poble assedegat de la Bona Nova de Jesús.

Els seus gestos profètics, la seua proximitat als pobres i a la classe obrera, feien d’ell un bisbe pastor, amb “olor a ovella”, i per això, sol·lícit pel poble que se li va confiar. Així per exemple, una vegada, convidat a beneir una comunitat religiosa en una pedrera de calç, va preferir compartir la taula dels obrers en compte de la dels amos. En una altra ocasió, en ser cridat a fer de mitjancer en un conflicte laboral, on els patrons pensaven que el bisbe es posaria de part d’ells, Angelelli els digué: “Si aquestes injustícies continuen, un dia, estarem junts al paredó: vostès per no haver practicat la justícia i nosaltres per no haver sabut defendre-la”.

El 1968, en ser nomenat bisbe de La Rioja, Angelelli deia: “Pregueu per mi perquè siga el bisbe de tothom, dels catòlics i dels no catòlics, dels qui creuen i dels qui no creuen. No vinc a ser servit sinó a servir. A servir tothom, sense diferències. Vull ser servidor dels pobres”. I deia també: “Per a servir, cal tindre una oïda atenta a l’Evangeli i l’altra al poble”.

La seua denúncia profètica molestava les classes dominants, ja que el bisbe Angelelli deia: “Existeixen uns que no tenen veu, que són marginats i explotats i altres, que tenen privilegis i que exploten als germans. Això ho vol Déu? No!!”.

Quan l’any 1971 el govern no va permetre la transmissió de la missa del Gall, el bisbe Enrique digué: “Aquesta nit la gent del camp no ha pogut seguir la missa. Potser l’han prohibida perquè tenen por de la missa i la creuen perillosa. Crist, tu eres perillós”.

El bisbe Enrique va promoure escoles rurals i cooperatives, i denuncià el narcotràfic, la prostitució, l’estafa i les condicions laborals d’algunes finques.

En ser detinguts els capellans Gill i Praolini el 1972, el bisbe Enrique va encapçalar una manifestació per reclamar l’alliberament dels dos sacerdots. També el 1973, ell, diversos capellans i els cristians compromesos, van ser agredits per un grup de terratinents.

Cal dir que davant la campanya de difamació contra el bisbe, Angelelli va rebre en tot moment el suport de Pau VI.

Quan el 24 de març de 1976 l’exèrcit argentí donau el colp d’estat, alguns demanaren al bisbe que s’amagarà. Però ell no ho va fer! El 4 de juliol assassinaren cinc religiosos i el 18, dos capellans. El 4 d’agost següent, Angelelli va ser assassinat, tot i que el govern ho disfressà d’accident. Més tard, la carpeta que portava el bisbe Enrique es va vore al despatx del general Harguindeguy, ministre de Justícia.

30 anys després de l’assassinat del bisbe Angelelli, el 4 d’agost de 2006, el cardenal Bergoglio, l’actual papa Francesc, presidí l’Eucaristia en memòria del bisbe Enrique i dels assassinats per la dictadura argentina. El cardenal Jorge Mario Bergoglio parlava d’una “Església que es va anar fent sang en Wenceslao, Carlos, Daniel (assassinats abans que Angelelli) i que finalment es va fer sang en el seu pastor”.

El Vaticà finalment va donar via verda a la beatificació del bisbe Angelelli, i gràcies al papa Francesc, que va agilitzar els processos de beatificació dels bisbes Òscar Romero i Hélder Câmara, també ho va fer amb el bisbe Angelelli i així el 27 d’abril de 2019 va ser reconegut el martiri d’aquest testimoni de Jesús i del Regne de Déu.  

La veu lliure del bisbe Enrique Angelelli ens remet a l’Evangeli i a una Església compromesa en la lluita per la justícia, la llibertat i la defensa dels Drets Humans. La seua veu i el seu testimoni, ressonen encara en el nostre món, com un crit a favor dels pobres i dels marginats i en contra dels opressors.

Els bisbes llatinoamericans, encara que amb excepcions, sempre han estat al costat del poble que sofreix. Òscar Romero. Pere Casaldàliga, Hérder Càmara.... I també hui continuem defensant els qui són oprimits. Només uns exemples. Així, ara fa cinc anys, el cardenal nicaragüenc, Leopoldo Brenes, destacava la necessitat que el president de Nicaragua, alliberarà els presos polítics. El cardenal Brenes deia: “Seria un bon gest, alliberar els presos polítics en Setmana Santa”. I afegia encara: “És important que les persones privades de llibertat puguen retornar a les seues llars.  També el bisbe auxiliar de Managua, Silvio Báez, compromès en la lluita per la justícia, declarava: “No es negocien les llibertats ni la dignitat, ni la vida de les persones”. Per això Báez, en deixar Nicaragua per anar a Roma, davant els perills que corria pels qui el volien atacar, digué a l’aeroport abans de prendre l’avió: “Visca Nicaragua lliure”.

Angelelli, Báez, Brenes, Romero, Casaldàliga o Càmara han estat, o són, bisbes compromesos amb la lluita per la justícia i per la llibertat. Així voldria jo que foren els bisbes valencians.

"El porno no mola" (Religión Digital, 07/02/2024)

 

Este es el título del interesante libro que ha escrito Anna Salvia, psicóloga especializada en educación y salud sexual, una obra dirigida, sobre todo, a preadolescentes y a adolescentes y que también puede ser muy útil, como dice Anna Salvia, a los padres. 

Anna Salvia, que ha publicado este libro juntamentecon lailustradora Cristina Torrón, nos recuerda que la pornografía comercial y su consumo, se ha convertido en un problema social grave, sobre todo en los menores. Y es que “estos últimos veinte años”, como dice Anna Salvia, “la estética del porno ha llegado a todo el mundo”.  Además, “la edad de consumo de porno se ha adelantado. Ya no es como en las generaciones anteriores, que aparecía entre los 14 y los 18 años. Hoy se sitúa entre los 8 y los 12 años”. 

En su libro, Anna Salvia deja claras cuáles son las consecuencias de un consumo precoz de porno, “con contenidos violentos y machistas”. Y es que, como destaca este libro, “el porno es una violencia que se ejerce sobre personas de verdad” y más concretamente, es “una violencia sexual contra las mujeres”. Por eso mismo el porno es una “mala fuente de educación sexual” y un negocio que mueve millones y millones de euros cada año.

En su libro, Anna Salvia propone como alternativa al porno, “buscar otras fuentes, como hablar con la familia, los maestros y los educadores”. Y es que como dice la autora de esta obra, “el porno es mentira, es teatro, es una manera muy violenta de entender el sexo”, una violencia, y no podemos olvidarlo, “que ejerce el hombre hacia la mujer” y por lo tanto, “una violencia machista”. 

Este libro nos recuerda que “el porno construye una sociedad de acuerdo con una cosa que es mentira, violenta y machista”.

Anna Salvia critica el hecho deplorable de algunos padres que piensan que “es bueno mirar y comentar el porno con sus hijos. Y eso” como dice la autora de este libro, “no se ha de hacer, ya que está tipificado como abuso sexual a menores”.

También el gobierno español, preocupado por este problema, como informaba Cristina Clopés (Diari de Girona, 30 de enero de 2024), quiere poner en marcha (y con extrema urgencia), un comité para prohibir el porno a los menores. 

Como decía Cristina Clopés, “el consumo de porno a través del móvil, a edades muy tempranas, llevará a una sociedad donde la mujer es un mero objeto sexual, el cual se podrá tratar de cualquier manera”. Y eso lo podemos comprobar con un dato aterrador: en solo 23 segundos, “en el móvil aparecen más de 5.700 millones de resultados de porno gratuito, accesible a todas las edades”.

Ha sido el mismo presidente del gobierno español, Pedro Sánchez, quien ha calificado de “pandemia” el consumo de porno por parte de los menores, una epidemia “nociva para las niñas, las mujeres y para la sociedad en general”.

Posiblemente, como dicen los expertos, relacionado con el porno, encontramos el aumento de la violencia sexual, con violaciones (algunas, grupales) y la violencia machista, que no podemos negar y que día sí, día también, provoca la muerte de alguna mujer a manos de su marido o su expareja. 

Por eso este libro de Anna Salvia, puede abrir los ojos a los adolescentes y a sus padres, para luchar contra el consumo de porno y, si es posible, para erradicarlo totalmente de la sociedad, acabando con este sucio negocio que enriquece, con millones de euros, a aquellos que sin ningún escrúpulo ensucian la vida de nuestros niños.

Jesús en el Evangelio, siempre nos pide mirar a los demás con un corazón limpio, con ojos que no denigren a quien nos mira. Y también, Jesús nos pide que no utilicemos perversamente (para satisfacer nuestros instintos) a las mujeres ni a los niños, además de mandarnos que huyamos (como del fuego), del dinero conseguido por medios sucios y que ensucian a los demás, como es la pornografía o la industria bélica. 

Los empresarios que se forran con el porno, no tienen alma, ya que se aprovechan de los más pequeños para hacer negocio. Por eso, porque no tienen alma, se hacen los sordos a las palabras d Jesús: “Quien escandaliza a un niño, más vale que se corte las manos”. (Mt 18:6). 

Por eso el gobierno habría de perseguir a esta gente sin escrúpulos ni vergüenza, que con el porno se hacen millonarios.

Al obispo Octavi Vilà, de Girona: "Serás un obispo que cree en Dios y que transmitirá la alegría del Evangelio" (Religión Digital, 01/03/2024)

 

Querido obispo Octavi: el jueves 29 de febrero, el papa Francisco te ha nombrado nuevo obispo de Girona, después de casi dos años de sede vacante en esta diócesis, por la muerte, en 2022, del obispo Francesc Pardo, que fue pastor de este obispado de 2008 a 2022.

He de decir que me alegro, y mucho de tu nombramiento como nuevo pastor de Girona, ya que serás un obispo con olor a oveja. Aunque (también tengo que decirlo), me sabe mal que la comunidad de Poblet pierda un buen abad. 

Obispo Octavi, no nos hemos visto muchas veces, pero sí que recuerdo que en el verano de 2015, cuando fui a pasar unos días en Poblet con los novicios, tú hacías de lector, en el claustro, antes de Completas. A pesar de lo poco que pudimos hablar contigo, los novicios y yo te veíamos con la sonrisa en los labios y con la alegría de la fe en el corazón. 

Testigo del Evangelio, serás un obispo que cree en Dios y que transmitirá la alegría del Evangelio. Serás un obispo que (ya como abad), sabes valorar y utilizar la lengua que compartimos los valencianos y los catalanes. Además, tu defensa de los Derechos Humanos y de la realidad nacional de Cataluña, así como tu compromiso con los refugiados ucranianos que acogiste en Poblet, hace de ti un padre solícito. E incluso, tu solicitud por los presos del Procés, visitándolos en la cárcel, nos recuerda tu preocupación por los que sufren.

Obispo Octavi, estoy seguro que serás acogido con cariño (y muy querido) en esta diócesis que ya es la tuya. De hecho, los cristianos de Girona son acogedores y reciben con afecto a todos los que vienen a vivir en la que será tu nueva diócesis. Por eso mossèn Lluís Suñer, ya ha dicho que eres “el obispo adecuado para nosotros”, ya que “eres cercano, sencillo, servicial, trabajador, con una intensa vida espiritual”, tan importante para servir a los hermanos. 

Como ha dicho mossèn Suñer, tu llegada a Girona “nos ayudará a abrirnos a la vida y a la sociedad” y por eso te esperan, como no podía ser de otra manera, “con el corazón y los brazos abiertos”.

En esta diócesis hay dos monasterios que siguen la Regla de San Benito, Solius y Sant Daniel. Por eso el prior del monasterio cisterciense de Solius, el P. Josep Peñarroya, que te conoce bien, te ha definido como “una persona de diálogo, sencilla, con buenos fundamentos religiosos y sabiduría humana y defensor de los derechos de Cataluña”.  Y la hermana Assumpció Pifarré, priora del monasterio benedictino de Sant Daniel, está convencida que serás “un buen pastor para la Iglesia de Girona”.  

El 21 de abril (domingo del Buen Pastor), iniciarás tu ministerio episcopal en una diócesis (a la que estoy seguro que servirás con gozo y solicitud), que va del mar a la montaña, con ermitas y santuarios dedicados a la Virgen y a los santos, con hombres y mujeres de fe enraizada, aunque también en nuestra sociedad ha entrado la secularización y la indiferencia religiosa. 

Sé que serás un buen padre y un buen hermano para todos los que peregrinan en esta porción del Pueblo de Dios que el papa te ha confiado. Padre y hermano, sobre todo, de los más alejados. Delega responsabilidades y confía en los laicos y de una manera especial en las mujeres. Sin ellas, las iglesias estarían vacías. Y confía también en los jóvenes. Ve a las periferias. Sé un obispo que pise las calles y visite los pueblos. Estoy seguro que no te encerrarás en el palacio episcopal; ¡que denominación tan antievangélica para la casa donde vive el obispo! 

De la misma manera que el monasterio no “encierra” a los monjes, en la diócesis de Girona sal al encuentro de los que son de misa y de los que no lo son. Y es que cuando nos encerramos, nos enterramos. Sé abierto de miras y de corazón. Recibe a todos y sé comprensivo y compasivo como lo fue el Buen Pastor. 

Trata a todos por igual y si has de favorecer a algunos, que sean a los pobres, a los marginados, a los excluidos muchas veces por la misma Iglesia.

Denuncia la mentira, la corrupción, la injusticia, el fraude y el soborno, como hizo Jesús, delitos tan frecuentes en algunos políticos. Y denuncia, con valentía profética, a los que se aprovechan de los últimos y pisotean a los más débiles de nuestra sociedad 

En sintonía con el papa Francisco, anima a los cristianos de Girona a hacer realidad una nueva primaveraeclesial, más sinodal, más fraterna y más fiel al Vaticano II. Después de unos años calificados como de invierno eclesial, el 2013, el papa Bergoglio abrió (como en 1962 con el Concilio), puertas y ventanas en una nueva primavera de esperanza. También ahora en Girona, seguro que te la tramuntana te ayudará a avanzar y a hacer avanzar, por nuevos caminos, el pueblo de Dios. 

Querido obispo Octavi: el jueves 29 de febrero, el papa Francisco te ha nombrado nuevo obispo de Girona, después de casi dos años de sede vacante en esta diócesis, por la muerte, en 2022, del obispo Francesc Pardo, que fue pastor de este obispado de 2008 a 2022.

He de decir que me alegro, y mucho de tu nombramiento como nuevo pastor de Girona, ya que serás un obispo con olor a oveja. Aunque (también tengo que decirlo), me sabe mal que la comunidad de Poblet pierda un buen abad. 

Obispo Octavi, no nos hemos visto muchas veces, pero sí que recuerdo que en el verano de 2015, cuando fui a pasar unos días en Poblet con los novicios, tú hacías de lector, en el claustro, antes de Completas. A pesar de lo poco que pudimos hablar contigo, los novicios y yo te veíamos con la sonrisa en los labios y con la alegría de la fe en el corazón. 

Testigo del Evangelio, serás un obispo que cree en Dios y que transmitirá la alegría del Evangelio. Serás un obispo que (ya como abad), sabes valorar y utilizar la lengua que compartimos los valencianos y los catalanes. Además, tu defensa de los Derechos Humanos y de la realidad nacional de Cataluña, así como tu compromiso con los refugiados ucranianos que acogiste en Poblet, hace de ti un padre solícito. E incluso, tu solicitud por los presos del Procés, visitándolos en la cárcel, nos recuerda tu preocupación por los que sufren.

Obispo Octavi, estoy seguro que serás acogido con cariño (y muy querido) en esta diócesis que ya es la tuya. De hecho, los cristianos de Girona son acogedores y reciben con afecto a todos los que vienen a vivir en la que será tu nueva diócesis. Por eso mossèn Lluís Suñer, ya ha dicho que eres “el obispo adecuado para nosotros”, ya que “eres cercano, sencillo, servicial, trabajador, con una intensa vida espiritual”, tan importante para servir a los hermanos. 

Como ha dicho mossèn Suñer, tu llegada a Girona “nos ayudará a abrirnos a la vida y a la sociedad” y por eso te esperan, como no podía ser de otra manera, “con el corazón y los brazos abiertos”.

En esta diócesis hay dos monasterios que siguen la Regla de San Benito, Solius y Sant Daniel. Por eso el prior del monasterio cisterciense de Solius, el P. Josep Peñarroya, que te conoce bien, te ha definido como “una persona de diálogo, sencilla, con buenos fundamentos religiosos y sabiduría humana y defensor de los derechos de Cataluña”.  Y la hermana Assumpció Pifarré, priora del monasterio benedictino de Sant Daniel, está convencida que serás “un buen pastor para la Iglesia de Girona”.  

El 21 de abril (domingo del Buen Pastor), iniciarás tu ministerio episcopal en una diócesis (a la que estoy seguro que servirás con gozo y solicitud), que va del mar a la montaña, con ermitas y santuarios dedicados a la Virgen y a los santos, con hombres y mujeres de fe enraizada, aunque también en nuestra sociedad ha entrado la secularización y la indiferencia religiosa. 

Sé que serás un buen padre y un buen hermano para todos los que peregrinan en esta porción del Pueblo de Dios que el papa te ha confiado. Padre y hermano, sobre todo, de los más alejados. Delega responsabilidades y confía en los laicos y de una manera especial en las mujeres. Sin ellas, las iglesias estarían vacías. Y confía también en los jóvenes. Ve a las periferias. Sé un obispo que pise las calles y visite los pueblos. Estoy seguro que no te encerrarás en el palacio episcopal; ¡que denominación tan antievangélica para la casa donde vive el obispo! 

"Delega responsabilidades y confía en los laicos y de una manera especial en las mujeres. Sin ellas, las iglesias estarían vacías. Y confía también en los jóvenes. Ves a las periferias. Sé un obispo que pise las calles y visite los pueblos. Estoy seguro que no te encerrarás en el palacio episcopal"

De la misma manera que el monasterio no “encierra” a los monjes, en la diócesis de Girona sal al encuentro de los que son de misa y de los que no lo son. Y es que cuando nos encerramos, nos enterramos. Sé abierto de miras y de corazón. Recibe a todos y sé comprensivo y compasivo como lo fue el Buen Pastor. 

Trata a todos por igual y si has de favorecer a algunos, que sean a los pobres, a los marginados, a los excluidos muchas veces por la misma Iglesia.

Denuncia la mentira, la corrupción, la injusticia, el fraude y el soborno, como hizo Jesús, delitos tan frecuentes en algunos políticos. Y denuncia, con valentía profética, a los que se aprovechan de los últimos y pisotean a los más débiles de nuestra sociedad 

En sintonía con el papa Francisco, anima a los cristianos de Girona a hacer realidad una nueva primaveraeclesial, más sinodal, más fraterna y más fiel al Vaticano II. Después de unos años calificados como de invierno eclesial, el 2013, el papa Bergoglio abrió (como en 1962 con el Concilio), puertas y ventanas en una nueva primavera de esperanza. También ahora en Girona, seguro que te la tramuntana te ayudará a avanzar y a hacer avanzar, por nuevos caminos, el pueblo de Dios. 

Vienes del monasterio de Poblet a Girona. Es un camino de esperanza y de fraternidad. Curiosamente, el nuevo obispo de Pamplona, un religioso como tú, llegó a Navarra desde la “cárcel”. Cárcel y monasterio no son equivalentes (porque un monasterio es lo más alejado a una cárcel), pero sí que son ámbitos poco “propicios” para ser nombrado obispo. Son las sorpresas, las gratas sorpresas, que nos depara el papa Francisco. 

Da un nuevo impulso a la Iglesia catalana, reducida a dos Provincias Eclesiásticas, pero que (¿por qué no?), puede constituirse en una Conferencia Episcopal Catalana, como deseaba el obispo Antoni Deig.

Que Santa María, la discípula fiel al Evangelio, te acompañe en esta nueva etapa de tu vida en el servicio episcopal a los cristianos de la diócesis de Girona. También te acompañaremos en la oración y en el afecto, los monjes, tus hermanos, que nos alegramos muchísimo de tu nombramiento como nuevo obispo de Girona y de tu nuevo servicio, ahora, episcopal sirviendo a la comunidad cristiana de Girona. 

Un abrazo fraterno y mi oración por que tu ministerio episcopal de servicio, de consuelo, de comunión, de alegría y de paz, sea muy fecundo.

L’abat Cassià: les declaracions de març de 1969 /04/03/2024)

 

Nascut a Barcelona el 1926, Joan (el seu nom de baptisme) Just ingressà a Montserrat com a escolà el 1939 i com a monjo el 1942. El 1964 va ser nomenat prior i el 1966 va ser elegit abat del monestir.

Compromès amb els drets humans, i amb una veu lliure i profètica, el març de 1969, ara fa 55 anys, el P. Cassià (en el context d’un estat d’excepció a Espanya) va fer unes declaracions a l’informatiu polític, Report-München d’una televisió bavaresa, que, com no podia ser d’una altra manera, inquietaren i molestaren el govern franquista.

Cal tindre en compte, per comprendre les declaracions de l’abat Cassià, la situació política d’aquell moment, com ens ho recordava Joan Josep Isern (Vilaweb  21 de febrer de 2020). El 17 de gener d’aquell 1969, un grup d’estudiants assaltà el despatx del rector de la Universitat de Barcelona i el bust de Franco, que presidia aquell lloc, va eixir volant per la finestra. Una setmana després d’aquell incident, el 24 de gener, el govern del dictador promulgà l’estat d’excepció a tot el país.

Així les coses, el 7 de febrer, la Comissió Permanent de l’episcopat espanyol, presidida per l’arquebisbe de Madrid, Casimiro Morcillo (procurador en les Corts franquistes), qualificava de necessària la decisió del govern de promulgar l’estat d’excepció. Però el 27 de febrer, la plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, instava el govern a alçar l’estat d’excepció com més aviat millor. A més, els bisbes espanyols demanaven al govern que es respectaren els drets humans i la llibertat d’expressió.

Amb aquesta situació política, l’abat Cassià, en les seues declaracions d’ara fa 55 anys, afirmava que “l’estat d’excepció ha significat un enduriment de la repressió” i a més, reconeixia que “el règim polític actual s’origina en la victòria sagnant d’una guerra que va dividir el país”. Una victòria que ha fet que “els pobles que integren l’estat espanyol, han vist oprimit el seu dret a l’expressió lliure d’opinió, a l’associació, a la representació política i sindical, a la vaga, al desenvolupament de les minories ètniques”. Així mateix, com ho reconeixia l’abat Cassià, “la censura ha suprimit o mutilat documents pontificis o episcopals, sempre que parlaven de drets humans”.

L’abat Cassià deia també que “durant trenta-tres anys”, amb el nacionalcatolicisme imperant, el règim franquista va tindre l’Església “amb una suau mordassa” i que TVE era “la font més eficaç de corrupció de l’opinió pública”.

Per això l’abat Cassià va signar un document (amb mil-cinc-centes persones més, entre intel·lectuals, obrers, artistes, advocats i capellans), adreçat al ministre de Governació, on s’exposava “l’angoixa davant les tortures de presos polítics”, alhora que es demanava al ministre que “fes una investigació per aclarir aquests fets”. I és que l’abat Cassià coneixia de primera mà aquelles tortures, ja que havia estat en contacte amb diversos presos, visitant-los a la presó quan li ho permetien. L’abat de Montserrat, que havia vist els senyals de les tortures d’un pres, afirmava en les seues declaracions,  que “el règim de tortures físiques i morals” era “cosa corrent” en aquella dictadura. Per això l’abat Cassià deia, amb valentia, que “ens trobem davant un  govern totalitari, neocapitalista”.

Durant el seu servei abacial, Montserrat es convertí en un lloc de llibertat. Per això després de la tancada dels 300 intel·lectuals al monestir pel Procés de Burgos, el desembre de 1970, l’abat Cassià va haver d’anar a Roma on havia estat acusat de rebre comunistes. Pau VI lluny de renyar-lo, l’encoratjà: “Rebeu tothom, em digué el papa”.

Defensor del país, va viure ben arrelat a la terra, i, gràcies al seu compromís amb els Drets Humans, Montserrat va saber mantindre encesa la flama de la llengua durant la dictadura: “Montserrat és una comunitat amb presència significativa al cor del nostre Poble i de l’Església de Catalunya. És una comunitat que creu, tenaç en l’esperança i en la reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre Poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions”.

Els últims mesos de la seua vida vaig poder acompanyar el P. Cassià en la seua malaltia, on va ser atès sol·lícitament a l’Hospital de Manresa per uns excel·lents professionals, com la Dra. Montse Domènech i els Drs. Andreu Garcia i Hèctor López.

Al llarg de la seua vida, el P. Cassià va manifestar el seu desig d’una Església més preocupada per comunicar l’Evangeli de Jesús, que per tindre-ho tot definit i legislat. Amb discreció i senzillesa, el P, Cassià ens mostrava el rostre més amable i més evangèlic de l’Església. L’abat Cassià era una persona oberta i d’esperit integrador, un home acollidor i molt afable, que va ajudar a retrobar el sentit de la vida a  tantes i tantes persones a les que acollia amb afecte i a les que amb un acompanyament espiritual, els feia descobrir  el gran amor que Déu tenia per elles.

Home guiat per l’Esperit, el P. Cassià somiava una “Església de braços oberts, que no refusa ni condemna, sinó que acull i troba un lloc per a cadascun dels seus fills i filles”.

A més, el P. Cassià va ser un home de país, arriscat i valent, defensor de la nostra llengua, que ens va ensenyar a viure la llibertat, a exemple de Jesús de Natzaret.

55 anys després de les seues declaracions a aquella televisió bavaresa, hem de donar gràcies a Déu pel do que va ser el P. Cassià per a l’Església i per a Catalunya.